Parlam de postmodernitat

                                                          Ian Quirante

«La sola existència d’aquelles dones ja m’alegrava la vida, perquè amb la resta de veïns, tots esquerps, tots fets a la seva, no hi tenia cap relació: evitaven la meva cara d’accidentat, s’afanyaven a passar quan em trobaven a mitja escala, o s’interessaven de sobte per la punta de les seves sabates i jo, de manera automàtica, abaixava el cap i això m’acabava fent mal, a les cervicals i tot» (2008: 16).

Desfent el nus del mocador. Ramon Erra.

     El sociòleg alemany Max Weber ha emprat el concepte de ‘desencantament del món’ per referir-se a la decepció que produeix el fracàs de la Modernitat (amb les idees de racionalització, progrés econòmic i tècnic que portava implícites) a l’hora de satisfer les aspiracions individuals i socials més profundes. Internet i la globalització tenen un paper central en la construcció d’un nou període històric o nova percepció que, de moment, s’ha anomenat postmodernitat.

     Potser és encara un concepte ambigu, el de postmodernitat, però generalment s’entén com un període que començaria més o menys entorn dels anys 60 i dins del qual encara ens trobam. Un període caracteritzat per la crisi dels macro-relats o les grans ideologies que havien definit la Modernitat, que es desintegren, i transformen també el propi concepte d’individu. Es considera una etapa postindustrial, una societat de la informació en la qual el sector de serveis substitueix la indústria de producció (a conseqüència dels avenços tecnològics que automatitzen la producció) i una etapa en què la nació es disgrega en dues direccions (cap al localisme o cultures regionals i cap a la globalització.

     Jordi Marrugat -qui va fer una esplèndida conferència a la UIB el passat dimecres– ha publicat molt recentment Narrativa catalana de la postmodernitat. Històries, formes i motius, on presenta una visió de conjunt de la literatura catalana dels darrers 40 anys. Col·loca Quim Monzó a l’avantguarda dels autors postmoderns, però també hi inclou Baltasar Porcel, Albert Sánchez Piñol, Jaume Cabré, Màrius Serra, Jesús Moncada, Ramon Erra, Sergi Pàmies, Empar Moliner, i altres. Estudia, per tant, les particularitats del cas català i també com ha influït aquesta nova filosofia en la literatura i en la construcció del nostre cànon.

      Si haguéssim de caracteritzar la literatura postmoderna utilitzant el cas paradigmàtic de Quim Monzó, probablement hauríem de parlar de la posada en escena d’uns personatges ordinaris, de la vida real, que no se solen plantejar gaire els seus actes, normalment conformistes i anònims, com anònim és l’espai en què es desenvolupa l’acció. La forma d’expressió més habitual és el conte, o la novel·la, generalment narrades en tercera persona del singular i amb un estil àgil i sintètic, suggeridor i amb finals rodons i sorprenents. Un tipus de literatura que exigeix la complicitat del lector a l’hora de denunciar l’absurditat de la vida de l’home, caracteritzada per la recerca de l’èxit professional, el benefici econòmic i el plaer sexual. Però, pel que fa a altres autors, hauríem de revisar aquestes característiques, és clar: podem assenyalar com a característic de la postmodernitat la convivència de tendències literàries, estilístiques, ideològiques, filosòfiques i artístiques distintes que troben en Internet i el nou món de la comunicació un espai divers en el qual dialogar, o ignorar-se.

      Potser encara ens falti perspectiva per analitzar rigorosament la postmodernitat en tant que fenomen contemporani, però de qualsevol manera podem resseguir noves tendències que pretenen resoldre les noves preocupacions socials. El desencantament de la vida a què al·ludíem al principi de l’entrada és potser una constant en la nostra societat: sembla difícil trobar solucions i superar les presons que nosaltres mateixos hem construït. La literatura reflecteix i visibilitza precisament aquesta incertesa i desemparament.

      Segurament el temps ens avituallarà d'eines més útils i precises per entendre millor com és la societat en què vivim. La manca de consens sobre què és exactament el postmodernisme i quins són els seus límits és una mostra més de la dispersió i ambigüitat que ho tenyeix tot. Per ara, potser el millor que podem fer és simplement gaudir d'aquestes lectures, i esperar.

     

     «Tot seguit (i era evident que ja no podia dominar les imatges, que es disparaven com globus en perdre l'aire), fou un hotel eixut, amb gust de pols, de parets blanques i mobles de fusta, cubistes. De sobte, li desaparegueren les imatges: no recordà res més: tot fou un rectangle negre: oblidà el nom de la ciutat on anava, mirà estranyat l'estació i no va saber deduir on era, ni què eren aquelles línies paral·leles, de ferro, que es perdien per tots dos horitzons. Quan el tren arribà, no sabé reconèixer-lo. No li semblà ni màquina ni monstre, perquè cap de les dues coses no volien dir res. Com que també havia oblidat què era la por, no fugí». 

"Globus", Quim Monzó.